Hi ha una estació en desús a la ciutat de La Plata. N’han fet un parc i com que les vies no les han tret ara són camins sota l’herba.
Fins i tot, quan no es veuen, s’arriben a intuir.
El procés pel qual les vies s’enfonsen en l’herba és desconegut, es diu temps. Amb temps o una inesperada tempesta d’arena la sorra acampa entre raïls fins a colgar-nos. Quan es colga una via sempre queda el ferro, però els trens són vedats fins si porten cartes d’amor.
La humanitat está ple de vies mortes, de pàlpits esmorteïts, ecos ancestrals. Records. Sota l’herba d’aquell parc, camins convergents de ferro encara. Visibles, transitables. Pensava en camins transitats entre tantes pells i a la meva, llampec de tristor en silenci.
Ocells s’enlairaven entre gronxadors com petits avions. Els trens ja són insuficients, m’he dit. Al fons del mar l’espurneig blau: les cartes, dirà el pit, les farà volar el vent.
Cargolant el món 