Descargolant el món

si fossis cranc i nòmada

Més que un club

Davant televisions de pagament les artèries esportives es dilaten al setge final. A cada bar, a cada casa un camp de píxels verds penja del marcador: 5 a 1, minut 92. I aleshores el centre perfecte. I el peu impossible. Crits, parenostres ateus i alguns infarts porten l’inconscient televisiu a perforar la porteria rival. Miracle! retransmeten uns. Màgia! s’agenollen d’altres. Amb el xiulet de l’àrbitre, el final sembla un principi.

Amb forma d’anell l’estadi vessa eufòria per la superfície tensa del món. Colles embogint pels carrers o tsunamis a tuiter s’esplaien globalment desde la ciutat. A cada barri, cada escala de veïns és una ressonància del fractal culé que fa de les places velòdroms. L’esclat gira i recomença. Tots els rius porten al mar, però la riuada enfervorida desemboca a Canaletes arraconant el turisme  amb eufòria, banderes i selfies. Un rugit de dopamina desperta el leviatán que cap ordinador quàntic sabrà preveure.

Contextualment, avui, ser culé i anar de cul lliguen tant generen sinèrgies de fuga. El patiment subterrani o l’anar ‘al partit’ són ingredients d’un arròs que duia dècades covant-se. Un ardit revolucionari i discret que es destapa amb el cava de la victòria. I és que, a poc a poc, les consignes giren i un ressort s’activa. Algú brama contra la banca. Una veu lliga precarietat amb minoria oligarca. Era difícil de saber, diran historiadors, que lliga i champions eren entrenament per a revolucions postveritables.

En poques hores la Transició és guillotinada i la pastanaga del processisme és feta pure. Una  turba subjectivada en prole escomet el Parlament. “Aquest any sí!” brama algú cavant les primeres trinxeres. S’aixequen carpes, creixen barricades i una cuina comunitària cou botifarres invencibles. Cada desallotjament fallit redobla el setge, les desercions policials són notables i els agents restants abandonen la Ciutadella per les finestres de la història. Doblegat el Parlament la resta d’autonomies trontollen avançant l’escorament europeu i fins mundial.   

La sacsejada permea digitalment i arriba més lluny que la Transpirenaica. Reaccionant l’Estat, UE i FMI vessen por amb constants pamlets binaris i declaracions amb teleprompter. Pilota al pal. El tro de Berlín s’esfondra i les bones gents de la zona condonen el deute de Grècia. Que un 6-1 no es veu cada dia, raonarà la neurociència. Amb els sentiments de nou sobre la pell del món el titànic neoliberal s’empassa els violins del seu propi naufragi. El trencagels del comunitarisme desglaça la humanitat. Final del partit. La redistribució material comença, el benestar emocional troba equilibri i la fraternitat pilota l’òrbita del bòlid terrestre com a les profecies maies.

Deu anys més tard se celebra una calçotada autogestionària al Camp Nou. Massiva. La brasa crepita sota graelles mentre una internacional de sobretaula transita i celebra la grada. Draps blaugrana i de tota la lliga fan ara d’estovalles. Si ja se sabia, es diu tothom, que allò del futbol era un pretext. Un moment estratègic. Que la champions era un mar de consignes i els moviments de pissarra, tàctica revolucionària mal entesa. Que la resposta a tanta pluja era tan gran com discreta. Que les combinacions com partit/pizza/cervesa, un sacrifici per la causa tret de l’antiga Esparta. Un sacrifici amb factura de fibra òptica.

En tot cas a l’albada d’aquesta nova humanitat, que segur que ja ve, s’hi va  gravar un criptograma per a la posteritatper a les generacions futures: “el Barça és més que un club”.

(BCN) Videojocs de pobres en 3D

 

1demayoimagenQue la realitat augmentada sigui la d’ocupacions com aquella

8/5/15

He vist la crida cap a la seu de Movistar al telèfon. La xarxa piulava fort i, margrat no hi s’hi veia massa gent l’ocupació anava per dins la cantonada Fontanella/Portal de l’Angel. Davant l’edifici, botzines de recta darrera d’una vaga indefinida. L’empresa semblava a punt de torcer el braç, no se sabia quants graus. Per entre la lluita organitzada per qui ja no té res a perdre, a la mateixa cantonada, derrapaven bosses vessant consum (o el seu anhel) i apressaven el pas. Calafatades contra d’altres reivindicacions.

(…)

FI.Es feia de nit a l’antic decumanus de la ciutat i hi augmentaven les bosses de consum, de poc escrúpol o del revers fossilitzat de consciència amb què la humanitat de plàstic va desfent aquella Terra. Fins alguns tècnics de Movistar, després d’una resistència ferotge, queien abduïts pel tapet verd de futbol que animava les tàblet a l’stand de Samsung. Era El Partit. Un stand by de bars plens, twitters muts i quinze minuts d’anuncis. A pocs metres  enllà de les tàblets dos músics de carn i os posaven pèls vius de punta. Eren ecos d’Ovidi Montllor.

Tinta d’intempèrie

Tenien piles de titulars a tocar dels peus. Diaris. Què fàcil podia ser arrugar el temps, els devien dir els dits mentre en feien pinyes. La fallida de Lehmann Brothers, pinya. Alguns milions d’aturats, pinya, la guerra de Síria, els morts al fons del Mediterrani, desnonaments i murs… Tot aquell fa-deu-anys de tinta negra combustionava amb la carícia d’un sol llumí. Quatre parells d’ulls es van gronxar en un balancí de flames, tan senzill era aturar el temps.

No recordo qui va cobrir el foc amb branquetes, ni qui va preparar les graelles. Llenya i articles aixecaven parets de fum contra un sostre de verdures i carn. Aquell aixopluc em va semblar últim, més nostre en ser regat per un pèndol de vi. Van parlar mentre  va durar la bombolla de llum. S’havia fet de nit i pels camins canviants de brasa s’arribava als pins que ara envoltaven, de lluny, el prat. Van adormir-se entre bosses d’equipatge.

Em neguiteja no saber el final del somni. No saber si anaven, venien o si migraven. Les diferències són primes com les fronteres pobres. O com els núvols. Els núvols oculten llum com els titulars, però s’hi pot viure una estona. Per molt que te’ls regalin, de titulars no te’n facis mai un dúplex.

 

Mort i resurrecció en ‘t’ menor

aureola

Cristo de Tandil 

Més ahir que avui era lluna nova i me la sentia morir, fosca, mancada de llum. Sota el cel gris i en febrer, comparses de carnestoltes acolorien els carrers d’un Buenos Aires esquitxat de pluja. Sentir la lluna al pit té l’inconvenient d’haver de morir cíclicament. Ho lamento entre dubtes esguardant iconografia pagana, caríssima, feta de tones de ciment o roca en pols.

És evident d’orella que entre l’amor i la mort només balla aquesta ‘t’digital. Petita, més íntima que la de la foto. Una [t’], minúscula i quotidiana que vindria a ser la primera partícula salvadora, el primer pont cap a ‘tu’, avantsala d’un ‘nosaltres’ com-unitari.

Pel que fa a les creus, subratllo el creure còsmic, el·líptic. No tant pel que no és dit, sinó pel pel traç ovalat de la Terra a l’espai.  Creus d’equinoccis al voltant del sol que, a fe, fan i desfan plantes. La lluna obscura també és fet solar. L’amor’t i la resurrecció d’un satel·lit ni són acte menor ni epicentre.

A vegades, més enllà de l’amor, la foscor porta porta a la mudança. A tu, a l’habitació on canviar(-se) quan ningú (‘t) mira.

30 arestes (i fil de pescar)

image

Avisada llum, que del major vèrtex platònic l’orgànicitat, de sòlida, és salada. 

Reflexions postals

IMG_20160203_192005

Hi ha una estació en desús a la ciutat de La Plata. N’han fet un parc i com que les vies no les han tret ara són camins sota l’herba.

Fins i tot, quan no es veuen, s’arriben a intuir.

El procés pel qual les vies s’enfonsen en l’herba és desconegut, es diu temps. Amb temps o una inesperada tempesta d’arena la sorra acampa entre raïls fins a colgar-nos. Quan es colga una via sempre queda el ferro, però els trens són vedats fins si porten cartes d’amor.

La humanitat  está ple de vies mortes, de pàlpits esmorteïts, ecos ancestrals. Records. Sota l’herba d’aquell parc, camins convergents de ferro encara. Visibles, transitables. Pensava en camins transitats entre tantes pells i a la meva, llampec de tristor en silenci.

Ocells s’enlairaven entre gronxadors com petits avions. Els trens ja són insuficients, m’he dit. Al fons del mar l’espurneig blau: les cartes, dirà el pit, les farà volar el vent.

 

Nus

de tota corda lliures

els extrems s’amorosien

i els dos costats del mirall

de zel la línia bebien

de tota corda lliures

la nit dels esclaus cruixia

i una flama de futur

rodols en cendra exhauria

de tota corda lliures

les estones coincidien

i era el col·lapse del temps

i els tu i jo es confonien

Fiuuuu

Mira, el naixement d’aquella paraula no l’havia previst cap de nosaltres. Érem allà i ja està, com cada tarda. Menjàvem pipes i fumàvem porros sota fanals encesos. Crec que va ser com quan estires, estires i res, però aleshores amb un cop la cosa cedeix. Una convulsió com arrencar cebes, res més. Els nostres llavis eren font de bretolades, la nostra poesia. Perque no sabria com dir-t’ho, no tenim cap nom per allò. Els de la plaça inventem pedretes, fullarraca que mor sota els bancs. I ja està. Aquella paraula, però no ho sabíem, havia nascut en globus.  O anava més enllà, o en venia. Sagetes: a cada moment, cada cosa.

Escacs, de moment

Daus llançant de la memòria

adéu de reina bipolar

cort de caselles

regna

d’aquella tarda una fitxa

de fa temps una llescada

ronda dalla pels records

per un de cada

jugada definitiva

conca de sort declarada

la mort viva va i som, riu

barca dentada

SKA

La velocitat del temps és relativa, deia la finestra del tren.

ska

Els funerals tenen molt de moment  per a instantània. Des dels bancs se sentia: “sou la memòria del difunt, sou dipositaris d’alguna cosa seva”. Torno al tren. Finestra enllà, al corredor Barcelona-Castelldefels memòria de maons, horta, blocs verticals, pins i nusos viaris. Sura en l’aire una cosa nostra: flaire de perifèria (construida o destruida). En tot cas recent. Agradarà o no la foto però al paisatge es pot llegir el formigó del què veníem dient. Apartaments voramar, ciutat dormitori i runes fabrils de fa alguns desendreços.

L’emergència actual nostra en la seva total polisèmia. I dir ‘pressa’, aquí, també seria una manera de dir.

24 hores més tard del tren que dic hi ha tres coses rodant al caleidoscopi: pells velles de serp, abrics canviants de memòria i un article de diari. Resulta que d’aqui a uns quants anys, no massa, entrarà en funcionament l’SKA (Square Kilometre Array). Sembla que serà un radiotelescopi extensíssim, de molts píxels vaja, que manllevarà dels rajos gamma dades de l’univers originari. Pel poc temps que fa que hi rodem, per aquí, déu n’hi do el cristo que muntem. A vegades com a cavall o cavall de Troia. No té sentit dir que els temps són cada vegada més curts.

De temps i urgències, però, les escales (la Canadenca a les 19h) en vessen pertot. Graons amunt alguna música, la d’avui.

Una ciència immaculada (darrer paràgraf):  www.sociedad.elpais.com/sociedad/2012/06/26/actualidad/1340724952_303974.html